Un dia a Marrakech.

Antàrtida cap.6

Com ja he comentat en el cap.5, vaig pujar un cim de l'illa per obtenir millors vistes. Un grup  de companys van fer una travessa curta però complicada per explorar una mica, i els altres a fer immersió, que ja us podeu imaginar  com estava de calenta l'aigua.

                                                                

Una vegada arribo al meu objetiu començo a preparar tot el material necessari per obtenir  alguna foto però mirant el paisatge que m'envolta, m'envaeix, potser, una de les millors sensacions de tot el viatge.

La lluminositat que envolta l'ambient és exageradament extrema,  la visibilitat, sembla que arriba  fins l'infint i tot això acompanyat d'una immensa tranquilitat  on els únics sorolls són provocats per  els meus moviments , una sensació que em fa arribar a un estat quasi de levitació.

 De fet, estava en un dels llocs de la terra més poc contaminats i més verges que existeixen. Va ser un moment  on em vaig sentir (i em sento) un privilegiat per aquell instant viscut.

Aquests són uns amics que vaig fer abans de marxar cap el continent Antàrtic.

Notícies curtes.

Fulla del mes de maig.

Sempre és agradable veure una foto teva publicada però encara més si forma part d'un calendari elaborat per una ONG per aquest pròxim any 2011.

Un dia esportiu.

Presentació de la temporada 2010-2011de bàsket a La Bisbal d'Empordà. Ànims! i a guanyar forçes partits.

Junior femeni.

Moments fotogràfics de color verd.

França.

França.

Nepal.

Antàrtida cap.5

Per fi ! un dia radiant, d'aquells dies que prometen. Sembla que tots els mals aires d'aquestes  passades jornades s'hagin esfumat. El sol brilla com si  hagués de cremar-ho tot,  la temperatura és ideal, el vent ha desaparegut per complert  i el silenci invaeix tota l'illa trencat només per las fresses de les maniobres del vaixell per fondejar i pels  motors de les zódiacs que ens traslladen a  terra.

L'illa Decepción, és una barreja de terra volcànica i glaceres permanents que li donen un aspecte lunar i fantasmagòric al paisatge. Destaquen les ruïnes d'una base britànica, destruïda per l'última erupció del 1969  i construïda sobre les restes d'una antiga base balenera noruega. Ara per sort, no queda res  d'aquells dies de matances de balenes, foques i qualsevol animal per convertir-se amb oli, greix o amb algun  producte de consum.
Això es nota amb la tranquil-litat de la fauna que hi habita, rebent amb indiferència la nostra visita, com aquesta foca lleopard que de ben segur que deu estar fent la digestió d'algun pingüí despistat.

                                         

La foca lleopard és un autèntic depredador d'aquests mars, amaga sota la seva cara innocent el que veieu a la fotografia, o sigui cara de pocs amics, lenta de moviments a terra  però com un "míssil" per caçar dins de l' aigua. 

Des d' aquest punt de la platja iniciem la visita a l'illa. Ens hem dividit en grups , uns fan submarinisme,  d'altres pugen un cim per obtenir millors vistes i jo iniciaré la meva excursió en solitari per obtenir fotos de tots. 

Moments Fotogràfics

Andalucia.

Índia.

Vietnam.

Exposició

El passat divendres dia 5 de novembre, es va inaugurar a  la sala CanTrincheria d'Olot una exposició amb el títol d' "Els paisatges de la perifèria". Consta de 55 fotografies que són el resum del curs impartit per el cèlebre fotògraf Tino Soriano. Fotos realitzades pels catorze alumnes que vam assistir i que sota el lema del curs vam experimentar i apendre. 

 A títol personal haig de  donar les gràcies a en Tino per haver influenciat fotogràficament  tant en mi i en tan poc temps que ha durat el curs (s'ha fet massa curt) i també felicitar al fantàstic grup de gent que vam compartir aquests dies.

 L'exposició es podrà veure durant tot el mes de novembre (fins el dia 28) en els següents horaris: de dilluns a divendres, de 10h a 14h i de 17h a 19h. Els dissabtes, de'11h a 14h i de 17h a 19h.  Els diumenges, d' 11h a 14h.

Antàrtida cap.4

La dutxa d'aigua calenta ha fet miracles i m'he recuperat ràpidament del fred i del cansament de la primera sortida, posar ordre de tot el material i  descarregar les fotografies a l'ordinador són les feines a seguir  abans d'anar a sopar i  després com cada nit, la trobada a la sala de reunions-bar,  autèntic cor del vaixell,  on compartim les anècdotes del dia, visionem els vídeos, les fotografies i preparem la següent jornada . Tot un món d'aventures.

La tempesta sembla que s'agreuja i es decideix posar rumb a "l'Illa de Decepcion" per trobar  refugi i passar-hi la nit . Es tracta d'un antic cràter volcànic enfonsat en forma de ferradura el qual s'accedeix per una estreta apertura denominada "Los Fuelles de neptuno". La badia que es forma fa uns 15 Km. de diàmetre i el pic més alt fa 900m.

Esperem que el pròxim dia sigui més tranquil i si pot ser amb millor climatologia.

Curiositats.

De vegades les fotografies es repeteixen, no amb el sentit de  copiar  sinó del contingut , deu ser que tenim interioritzat el sentit del ying i el yang o del bé i el mal o del lleig i  el guapo o el gordo i el prim i un llarg etc,etc.. Com més gran és la comparació més ens agrada.

Fotografiar coses oposades  en un mateix pla sempre fa molta gràcia, no deixa de ser curiós.

Viatge a l'Antàrtida 3

Per fi ! el soroll i la velocitat del vaixell comença  a minorar i el mar està en relativa calma. Hem arribat  al conjunt d'illes de caràcter volcànic denominades Shetland del Sud,  porta d'entrada del continent Antàrtic.

El "Grigory" tira l'àncora per fondejar, s'inicien els preparatius pel que serà el primer desembarc. El meu nerviosisme es evident, per una part tocar els peus a terra ferma i per l'altre les ganes de començar a viure les noves experiències ( crec que seran moltes). Un dels primers problemes a resoldre  és quina roba em poso, farà fred, farà vent, nevarà ?...... evidentment,  però fins a quin punt las inclemències atmosfèriques em faran la guitza?. Tot un enigma, millor no pensar-hi i passar a  l'acció.

Les  zodiacs ja són a l' aigua preparades per transportar-nos a la primera illa anomenada, Livingnton, on unes dues milles ens separen del vaixell. Dia gris amb una fina capa de núvols que l' envolten   i que impedeixen una bona visibilitat, el vent calmat i la fred suportable.

El desembarc no podia ser més emocionant, com si fos un explorador del segle passat descobrint terres llunyanes .Les presses per conquerir fan que posi els peus a l'aigua abans d'hora i que  les meves botes quedin ben molles, primer avís de que en aquest continent s'ha d'anar tranquil  i amb compte.

Pingüins , elefants i llops marins  en donen la benvinguda, tota l'illa és una immensa guarderia de cries, encara que estem al mes de març i moltes  ja han fet les maletes per emigrar a altres zones abans de que arribi l'hivern.

 L'excursió no podia ser més profitosa, mentres camino els ulls em van a cent per hora i no sé què fotografiar primer,  mai havia tingut tanta fauna d'aquest tipus tan a prop meu, cal aprofitar el temps, però som a zona Antàrtica i aquí no et pots allunyar molt del punt de sortida. Aquella fina capa de núvols gris es transformà amb una tempesta de neu gèlida . Les botes molles i gelades fan que la tornada  pels caminets rocosos de l'illa a la  zodiac es converteixi en un calvari.

                                                                                             

Això doncs, serà la tònica de tots els dies: sol, fred, vent i tempestes de tota classe i sobretot, corredisses pels passadissos del vaixell per arribar a la cabina, treure't els quilos de roba i buscar una dutxa d'aigua ben calenta.

Moments fotogràfics.

Aquests són alguns del meus moments fotogràfics preferits.

                                                                La Bisbal d'Empordà.

                                                                  Grecia. Sant Torini.

                                                                  Italia. Venecia.

Estornells.

Un dels indicadors clàssics de l'entrada de la tardor  al meu poble és la reunió amb grans estols d'estornells que es produeixen a l'acabar el dia. Busquen l'escalfor de la ciutat per passar-hi la nit després d'arrasar tos els camps i fruites que troben al seu pas, mantenint una història d'amor i odi amb els pagesos .

Els vols sincronitzats com si es tractes d'un sol individu i la gran concentració d'ells en alguns espais de la ciutat fan de la trobada diària un autèntic espectacle, encara que el guirigall i els excrements resultants són una molèstia per alguns veïns.Esperem que no passi com la pel.lícula d'Alfred Hitchcok ("Los pàjaros" en la que els ocells es tornen bojos i ataquen sense pietat als habitants de l'illa) i ens agafin algun dia per esmorzar o berenar.

Viatge a l' Antàrtida. 2

Aquest és el vaixell que serà la meva casa i el meu centre d'operacions les pròximes dues setmanes. Es tracta d'un antic vaixell oceanogràfic rus de 66 metres d'eslora per 12m. de mànega, adaptat per navegar a zones àrtiques i preparat per la pràctica del submarinisme.

Cambrot ordenat.

 No ser una embarcació de  grans dimensions te les seves avantatges tècniques i socials. La primera avantatge és que aviat  vaig tenir descoberts tots els racons i raconets  on faria vida i la segona, és que  tant la tripulació com els viatgers ens vem poder relacionar i conèixer amb relatiu poc temps.  En total sumàrem un conjunt de 63 persones , 18 d'elles tripulans  (la majoria russos) i la resta tots erem de diferents nacionalitats,  aficionats a la immersió, a la fotografia, l' aventura  i al turisme natural.  Vaja!, que el "Grigory Mikheev" (nom del vaixell) era igual que la Torre de Babel però en una zona amb molt més fred.

Després de les presentacions, acomodacions i canvis d'impressions, el Grigory  va posar rumb a Livingston Island. Aquesta seria la  primera parada,  naturalment després de creuar el pas de Drake, un autèntic malson per tothom i culpable que les converses entre els nous companys quedessin aturades durant els tres dies de travessa, quedant així els passadissos i la zona d'esbarjo  en la més autèntica soledat .

 En la fotografia podem veure la meva cabina,  compartida,  i la meva taula de treball, no era una suite però sí  molt acollidora.

Festa de la escuma.

L'altre dia davant de casa es va celebrar una festa per mainada amb escuma dirigida a la gent del barri, un muntatge ben senzill i pràctic. Vaig fer fotografies  i en vaig gaudir com un més de l'ambient.

(Naturalment sense mollar-me, no fós cas que l'equip s'espatllés).

 El primer que em passa pel cap una vegada visionant els resultats, és que no fan falta grans coses per divertir-se i la segona és aquest do que té la canalla per despendre alegria i espontaneïtat. 

 Els grans hauríem d'aprendre d'ells i jugar més.

Una volta per Blanes

Aquest mes passat vaig tenir la sort de fer un taller fotogràfic (del qual en parlaré més endavant) a càrrec d'en Tino Soriano. En una de les xerrades del curs ens va informar que l'agrupació fotogràfica de Blanes organitzava una exposició a Casa Saladrigas amb material seu,així que diumenge passat jo i la meva parella vam decidir anar a veure-la.

Evidentment no cal dir que tota l'exposició és magnífica. Dos treballs: "La volta al món" i "Somriures i llàgrimes". El primer ens va despendre una gran espectació, alegria i curiositat pels moments captats arreu del món i el segon ens va arribar tan endins que fins i tot ens va arrencar algun llagrimot, i és que poder transmetre tanta tendresa i vida amb fotografia és ben bé obra de mestres.

No es pot perdre l' oportunitat de visitar-la.

Sortint de la expo i donant un vol pel passeig arran de platja ens vam adonar que l'estiu encara és viu.