Viatge a l'Antàrtida 3

Per fi ! el soroll i la velocitat del vaixell comença  a minorar i el mar està en relativa calma. Hem arribat  al conjunt d'illes de caràcter volcànic denominades Shetland del Sud,  porta d'entrada del continent Antàrtic.

El "Grigory" tira l'àncora per fondejar, s'inicien els preparatius pel que serà el primer desembarc. El meu nerviosisme es evident, per una part tocar els peus a terra ferma i per l'altre les ganes de començar a viure les noves experiències ( crec que seran moltes). Un dels primers problemes a resoldre  és quina roba em poso, farà fred, farà vent, nevarà ?...... evidentment,  però fins a quin punt las inclemències atmosfèriques em faran la guitza?. Tot un enigma, millor no pensar-hi i passar a  l'acció.

Les  zodiacs ja són a l' aigua preparades per transportar-nos a la primera illa anomenada, Livingnton, on unes dues milles ens separen del vaixell. Dia gris amb una fina capa de núvols que l' envolten   i que impedeixen una bona visibilitat, el vent calmat i la fred suportable.

El desembarc no podia ser més emocionant, com si fos un explorador del segle passat descobrint terres llunyanes .Les presses per conquerir fan que posi els peus a l'aigua abans d'hora i que  les meves botes quedin ben molles, primer avís de que en aquest continent s'ha d'anar tranquil  i amb compte.

Pingüins , elefants i llops marins  en donen la benvinguda, tota l'illa és una immensa guarderia de cries, encara que estem al mes de març i moltes  ja han fet les maletes per emigrar a altres zones abans de que arribi l'hivern.

 L'excursió no podia ser més profitosa, mentres camino els ulls em van a cent per hora i no sé què fotografiar primer,  mai havia tingut tanta fauna d'aquest tipus tan a prop meu, cal aprofitar el temps, però som a zona Antàrtica i aquí no et pots allunyar molt del punt de sortida. Aquella fina capa de núvols gris es transformà amb una tempesta de neu gèlida . Les botes molles i gelades fan que la tornada  pels caminets rocosos de l'illa a la  zodiac es converteixi en un calvari.

                                                                                             

Això doncs, serà la tònica de tots els dies: sol, fred, vent i tempestes de tota classe i sobretot, corredisses pels passadissos del vaixell per arribar a la cabina, treure't els quilos de roba i buscar una dutxa d'aigua ben calenta.

Moments fotogràfics.

Aquests són alguns del meus moments fotogràfics preferits.

                                                                La Bisbal d'Empordà.

                                                                  Grecia. Sant Torini.

                                                                  Italia. Venecia.

Estornells.

Un dels indicadors clàssics de l'entrada de la tardor  al meu poble és la reunió amb grans estols d'estornells que es produeixen a l'acabar el dia. Busquen l'escalfor de la ciutat per passar-hi la nit després d'arrasar tos els camps i fruites que troben al seu pas, mantenint una història d'amor i odi amb els pagesos .

Els vols sincronitzats com si es tractes d'un sol individu i la gran concentració d'ells en alguns espais de la ciutat fan de la trobada diària un autèntic espectacle, encara que el guirigall i els excrements resultants són una molèstia per alguns veïns.Esperem que no passi com la pel.lícula d'Alfred Hitchcok ("Los pàjaros" en la que els ocells es tornen bojos i ataquen sense pietat als habitants de l'illa) i ens agafin algun dia per esmorzar o berenar.

Viatge a l' Antàrtida. 2

Aquest és el vaixell que serà la meva casa i el meu centre d'operacions les pròximes dues setmanes. Es tracta d'un antic vaixell oceanogràfic rus de 66 metres d'eslora per 12m. de mànega, adaptat per navegar a zones àrtiques i preparat per la pràctica del submarinisme.

Cambrot ordenat.

 No ser una embarcació de  grans dimensions te les seves avantatges tècniques i socials. La primera avantatge és que aviat  vaig tenir descoberts tots els racons i raconets  on faria vida i la segona, és que  tant la tripulació com els viatgers ens vem poder relacionar i conèixer amb relatiu poc temps.  En total sumàrem un conjunt de 63 persones , 18 d'elles tripulans  (la majoria russos) i la resta tots erem de diferents nacionalitats,  aficionats a la immersió, a la fotografia, l' aventura  i al turisme natural.  Vaja!, que el "Grigory Mikheev" (nom del vaixell) era igual que la Torre de Babel però en una zona amb molt més fred.

Després de les presentacions, acomodacions i canvis d'impressions, el Grigory  va posar rumb a Livingston Island. Aquesta seria la  primera parada,  naturalment després de creuar el pas de Drake, un autèntic malson per tothom i culpable que les converses entre els nous companys quedessin aturades durant els tres dies de travessa, quedant així els passadissos i la zona d'esbarjo  en la més autèntica soledat .

 En la fotografia podem veure la meva cabina,  compartida,  i la meva taula de treball, no era una suite però sí  molt acollidora.

Festa de la escuma.

L'altre dia davant de casa es va celebrar una festa per mainada amb escuma dirigida a la gent del barri, un muntatge ben senzill i pràctic. Vaig fer fotografies  i en vaig gaudir com un més de l'ambient.

(Naturalment sense mollar-me, no fós cas que l'equip s'espatllés).

 El primer que em passa pel cap una vegada visionant els resultats, és que no fan falta grans coses per divertir-se i la segona és aquest do que té la canalla per despendre alegria i espontaneïtat. 

 Els grans hauríem d'aprendre d'ells i jugar més.

Una volta per Blanes

Aquest mes passat vaig tenir la sort de fer un taller fotogràfic (del qual en parlaré més endavant) a càrrec d'en Tino Soriano. En una de les xerrades del curs ens va informar que l'agrupació fotogràfica de Blanes organitzava una exposició a Casa Saladrigas amb material seu,així que diumenge passat jo i la meva parella vam decidir anar a veure-la.

Evidentment no cal dir que tota l'exposició és magnífica. Dos treballs: "La volta al món" i "Somriures i llàgrimes". El primer ens va despendre una gran espectació, alegria i curiositat pels moments captats arreu del món i el segon ens va arribar tan endins que fins i tot ens va arrencar algun llagrimot, i és que poder transmetre tanta tendresa i vida amb fotografia és ben bé obra de mestres.

No es pot perdre l' oportunitat de visitar-la.

Sortint de la expo i donant un vol pel passeig arran de platja ens vam adonar que l'estiu encara és viu.

Consells d'aficionat.

Si t'agrada viatjar, fotografiar i viatges amb parella, hauries de tenir en compte que les llargues estones esperant una bona fotografia o les penúries per arribar algun lloc en concret, poden treure a qualsevol persona pacient de polleguera. El meu consell és que la persona que t'acompanya estigui amb la mateixa línia que tu o que persegueixi el mateix objectiu perquè sinó me entres tu estàs immers en crear el teu magnífic i exitós bloc de fotografia corres el perill  que el teu acompanyant es desesperi i acabi buscant-se la vida per un altre lloc.

Viatge a l'Antàrtida.1

Per un mariner d'aigua dolça empendre una travessa per el Passatge de Drake direcció a la Antàrtida, que és un dels mars més terribles per navegar, no deixa de ser un autèntic suïcidi per l'estómag. Els 800 km. que separen el cap d'Hornos de les illes Stetland del Sud fan honor al refrany mariner que diu: "sota els 40º no hi ha llei i sota els 50º no hi ha Déu." Fotografiar i filmar en aquestes condicions no deixa de ser una tasca divertida. Entre cop i cop degut al moviment del barco intento probar que tot el material funcioni per quan arribi el moment de desembarcar a l'Antàrtida, la veritat però, és que passo tot el temps que puc a la llitera per no acabar el pressupost econòmic amb biodramines.